La Casa dels Bous, un edifici emblemàtic del Cabanyal-Canyamelar, s’ha convertit en el Museu del Mar de València. Aquest espai, restaurat amb rigor històric, alberga la memòria dels Poblats Marítims. La seva transformació és fruit d’una lluita de més de seixanta anys per preservar el llegat dels pescadors. L’alcaldessa Maria José Català va presidir la inauguració, un acte que va significar molt per a la comunitat local. El lloc, que durant segles va albergar bous, complia funcions essencials en la pesca tradicional. Aquests animals, de gran mida i força, eren clau per arrossegar barques i xarxes des de la riba. El seu pes podia assolir els 700 quilos, i la seva capacitat de tracció arribava fins a quatre tones. El seu disseny físic els permetia desplaçar- se sense enfonsar- se en la sorra, un avantatge crucial en la costa val valenciana.
El museu s’organitza en tres àrees diferents: planta baixa, primera planta i les casetes de Tenyidors. Cada espai està pensat per a mostrar diferents aspectes de l’ofici pesquer. La planta baixa exhibeix eines, fotografies i objectes que reflecteixen el treball diari. La primera planta i les casetes ofereixen una mirada més profunda sobre la vida quotidiana dels pescadors. Tot el contingut es basa en testimonis orals, documents familiars i materials recuperats per entitats socials. Rubén Pacheco, director del projecte, va destacar la importància de salvar aquesta memòria abans que es perdés. Les entrevistes amb antics treballadors van ser clau per reconstruir la història viva del lloc.
La Casa dels Bous, que va sobreviure a la desaparició de moltes altres, ara és un símbol de resistència cultural. La seva restauració va ser realitzada per Estudi Mètode de la Restauració, respectant tots els elements originals. La informació va ser digitalitzada per Cultural Media Design. El disseny museogràfic va ser obra de Matra, mentre que el logo va ser creat per Ricardo Cañizares i Suso Pérez. Aquest museu no només recupera el passat, sinó que l’eleva a categoria de patrimoni. És el primer museu que València obre en dues dècades, un fet amb simbolisme profund. No es tracta d’art tradicional, sinó d’una forma de vida que va desaparèixer amb la mecanització de la pesca.
La pesca amb bous no era només una activitat econòmica, sinó una cultura amb els seus propis costums, coneixements i saviesas. Aquest ofici diferenciava a qui vivia al costat del mar dels qui ho feien a l’interior. La figura de Joaquim Sorolla i Vicent Blasco Ibáñez serveix com a referència històrica per entendre aquesta realitat. Avui, gràcies a la iniciativa comunitària, aquesta història es preserva. La imatge d’un pescador muntant una xarxa, com ho feia el seu pare i el seu avi, segueix viva en els relats. Per a persones com Maria Amparo, el lloc és més que un museu: és la seva llar. El que fa mig segle semblava impossible ara s’ha materialitzat en un espai que honora els qui van donar de menjar a milers de famílies.