Per a rebre fisioteràpia en la sanitat pública valenciana no es demana directament un bo de sessions en el taulell. El punt de partida és una valoració sanitària: el professional identifica el problema, comprova si hi ha una indicació clínica i decidix si es pot tractar mitjançant rehabilitació bàsica d’atenció primària o necessita valoració i seguiment especialitzats.
La cartera comuna del Sistema Nacional de Salut inclou en primària la prevenció de trastorns musculoesquelètics, el control de símptomes i la millora funcional en processos crònics, la recuperació de processos aguts lleus, determinats trastorns neurològics i la fisioteràpia respiratòria. També preveu educació al pacient o a qui el cuida i, quan les circumstàncies clíniques o d’accessibilitat ho justifiquen, assistència domiciliària.
Això no significa que qualsevol dolor done accés automàtic ni que hi haja un nombre fix de sessions. El tractament s’ajusta al diagnòstic, al dèficit funcional, als objectius assolibles i als programes organitzats per cada departament de salut. Pot incloure exercicis supervisats, educació, pautes per a casa, tractament individual o grupal i revisions; la continuïtat depén de l’evolució i del criteri clínic.
Quan el problema supera les possibilitats de primària, l’atenció especialitzada cobrix l’avaluació i rehabilitació de dèficits funcionals relacionats amb afeccions musculoesquelètiques, neurològiques, cardiovasculars o respiratòries. Pot incorporar fisioteràpia, teràpia ocupacional, logopèdia vinculada al procés tractat i productes ortoprotètics quan estiguen indicats. La derivació no equival a començar tractament eixe dia: primer pot haver-hi una consulta de rehabilitació per a definir el pla.
La porta concreta varia segons el departament. Alguns centres de salut disposen d’unitats o professionals de fisioteràpia propis; altres treballen coordinats amb el servici hospitalari de rehabilitació. Per això, davant una lesió, dolor persistent o pèrdua de mobilitat, la consulta útil és amb medicina de família, pediatria o l’especialista que tracta el procés, no amb una clínica privada esperant després el reembossament.
Després d’una operació o un ingrés, l’hospital pot deixar indicada la continuïtat rehabilitadora en l’informe d’alta. Si eixa indicació no apareix o la situació funcional canvia, l’ha de revisar l’equip responsable. Portar informes, proves recents i una descripció concreta de les limitacions —caminar, vestir-se, respirar, treballar o cuidar-se— ajuda a valorar la prioritat i el recurs adequat, però no substituïx l’exploració.
La cartera pública perseguix recuperar, mantindre o millorar l’autonomia, no cobrir activitat física general, massatges de benestar ni tractaments sense relació amb un procés atés pel sistema. Si l’espera empitjora clarament la funció, apareixen nous símptomes o resulta impossible fer les pautes indicades, correspon demanar una nova valoració clínica perquè es revise la prioritat, no duplicar pel seu compte una sol·licitud de sessions.