Una part d’una de les col·leccions artístiques més singulars de la província de Castelló viatja aquesta setmana des de Vilafamés fins a Elche. En el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (MACVAC) s’obre Gramàtica del Trazo, una exposició que reuneix obres de figures com Pablo Picasso, Henri Matisse, Salvador Dalí, Marc Chagall, Antoni Tàpies, Dora Maar, Andy Warhol o Jean-Michel Basquiat, entre d’altres. El gest no és casual: és el pas d’un tresor artístic d’un poble a una ciutat que l’acolleix, però també un ressò del que està desapareixent en el seu lloc d’origen.
A Castelló, la galeria Cànem ha tancat les seves portes després de més de mig segle d’història. Pilar Dolz, la seva directora, ha anunciat el tancament amb una carta titulada simplement “Punto i a part”. No és un adéu definitiu, sinó un tancament de etapa. “Ha arribat el moment de la jubilació”, diu, i encara que l’anunci ha enxampat amb el peu canviat a molts, no és un acte de desesperança, sinó de maduresa. La galeria, fundada el desembre de 1974, va ser un espai clau en l’evolució cultural de la ciutat, un refugi per artistes, un pont entre col · leccionistes, crítics i creadors.
Cànem no va ser només un lloc per vendre obres. Va ser un taller, un laboratori, un espai de trobada. Durant 50 anys, el taller de Pilar es va convertir en refugi de tots els que es van atrevir amb el gravat, des dels més pulcres amb buril i planxa de coure fins als més malpes que embrutaven les planxes amb aiguafort i aiguatinta. “Per allà passem uns quants, cadascun de nosaltres amb les nostres manies”, recorda Vicent Carda. La galeria va néixer en els últims anys del franquisme, en un moment en què Castellón començava a obrir-se a noves inquietuds culturals. Les seves primeres exposicions van incloure Andreu Alfaro el 1975 i Josep Renau després del seu retorn de l’exili el 1976.
El tancament no és només la fi d’una galeria, sinó el tancament d’un dels últims espais dedicats de forma continuada a l’art contemporani a la ciutat. La crisi econòmica de 2008 va deixar profundament alterat el mercat del col· leccionisme local, i el sistema de subscripció que abans funcionava a les mil meravelles ja no va poder sostenir-se. Alguns col · leccionistes van començar a oferir les seves obres a la galeria per vendre-les, però el model no va resistir. Malgrat tot, Dolz no parla de desaparició absoluta. El seu taller de gravat “espera en silenci nova activitat”, i promet que “en aquest castell continuarem allotjant els esperits, els llibres, les obres, els records”. La porta no queda tancada del tot.
L’anunci ressua amb força perquè Cànem va ser més que una galeria: va ser un actor en la història cultural de Castelló. El seu llegat està entrellaçat amb l’evolució de la ciutat. La Universitat Jaume I li va atorgar una distinció extraordinària pel seu compromís cultural. Avui, mentre una col·lecció de grans de l’art viatja a Elche, a Castelló es tanca una porta, però s’obre una finestra cap al que queda: el record, l’esperit, i la possibilitat que alguna cosa nova neixi del que s’ha guardat.