En una sala de la Filmoteca Valenciana, el dijous 17 de setembre a les 18.00 hores, una nena de vuit anys camina sola pels carrers de Teheran, amb un bitllet d’un dòlar a la mà. El seu somni: comprar un peix daurat per a la festa de l’inici de la primavera. Però els diners es perd. És l’inici de ‘El globus blanc’, la primera pel·lícula de Jafar Panahi, que es projecta com a obertura d’un cicle dedicat al cineasta iranià. No és només una història d’infància, sinó un acte de valentia artística en un context on el cinema es converteix en un acte de resistència.
Panahi, nascut a Mianeh el 1960, és considerat un dels grans cineastes de l’actualitat. Ha guanyat els principals premis en quatre dels festivals més prestigiosos del món: la Palma d’or a Cannes per ‘Un simple accident’, el Lleó d’or a Venècia per ‘El cercle’, l’Os d’or a Berlín per ‘Taxi Teheran’ i el Leopardo d’or a Locarno per ‘El mirall’. Però el seu reconeixement internacional no ha evitat que des del 2009 estigui sotmès a una constant persecució per part del règim iranià, acusat de participar en protestes i de ‘fer pel·lícules contra el règim’.
El cicle, que es podrà veure fins a finals d’octubre, reuneix vuit llargmetratges, dividits en dos blocs. Les primeres cinc pel· lícules —’ El globus blanc’, ‘El mirall’, ‘El cercle’, ‘Crimson Gold’ i ‘Fora de joc’ — van ser rodadas abans que Panahi fos prohibit de filmar. En elles, la seva mirada se centra en el humà, en el quotidià, en el poètic: una nena que busca casa seva, un veterà de guerra que ressegueix barris rics, dones que intenten sobreviure en un sistema opressiu. ‘Mostra esdeveniments humanitaris interpretats d’una forma poètica i artística’, segons les seves pròpies paraules.
Les tres últimes, però, van ser fetes en condicions extremes. ‘Això no és una pel· lícula’ (2011), ‘Taxi Teheran’ (2015) i ‘Els óssos no existeixen’ (2017) van ser rodadas de forma clandestina, amb càmeres amagades, sota arrest domiciliari, sense passaport, sense llibertat de moviment. En elles, Panahi no només narra, sinó que es converteix en el seu propi personatge, transformant les limitacions en eines expressives. ‘Una imaginativa fusió entre fons i forma en el seu abordatge de la situació de la dona en una societat patriarcal’, va assenyalar el jurat de Venècia sobre ‘El cercle’.
El cicle no és només una retrospectiva, sinó un acte polític. En mostrar aquestes pel·lícules a València, la Filmoteca Valenciana no només celebra un art, sinó que ressalta la coherència d’un cineasta que, tot i estar prohibit de filmar, segueix creant. ‘En un món en el qual les pel·lícules estan fetes amb milions de dòlars, nosaltres hem fet una pel·lícula sobre una nena que vol comprar un peix per menys d’un dòlar’, va dir Panahi sobre la seva primera obra. Aquesta mateixa frase resumeix tot el cicle: el poder del cinema no està en el pressupost, sinó en la veritat que s’atreveix a comptar.