El 23 de setembre de 2026, la ciutat de València es va acomiadar d’una figura central en la seva escena empresarial: Francisco Ros García. La seva mort, confirmat per fonts de l’àmbit econòmic, va deixar un profund buit en el teixit industrial i associatiu de la Comunitat Valenciana. Ros García era delegat del grup siderúrgic Ros Casares, una empresa amb un paper fonamental en el sector del ferro a la regió, i la seva desaparició suposa un punt d’inflexió per a un entorn que depenia del seu lideratge i experiència en la mediació entre el sector privat i les institucions públiques.
La seva trajectòria professional es va destacar pel seu compromís amb el desenvolupament empresarial i la formació. Presidís l’Associació per al Progrés de la Direcció, una entitat enfocada en impulsar el creixement professional i la innovació en l’àmbit directiu. A més, va ocupar càrrecs clau en organismes de representació com la Cambra de Comerç i l’Associació Valenciana d’Empresaris, on la seva influència es va traduir en un constant esforç per enfortir el diàleg entre la indústria i les administracions, convertint-se en un referent d’estabilitat i col · laboració en l’ecosistema econòmic local.
El grup Ros Casares, fundat pel seu pare, porta més d’una dècada en concurs de creditors, una situació que ha afectat greument la seva capacitat d’inversió i ha generat incertesa entre proveïdors i clients. Tot i que el grup manté una base de clients consolidada, la prolongada crisi ha limitat el seu dinamisme i ha dificultat la presa de decisions estratègiques. La mort de Ros García podria agreujar les tensions internes del grup, accelerant la necessitat de buscar solucions, ja sigui mitjançant una reestructuració profunda o la venda d’actius, per intentar recuperar la viabilitat del negoci.
La desaparició d’una figura tan influent marca la fi d’una etapa en el sector siderúrgic valencià. El seu llegat transcendeix l’àmbit empresarial, ja que va deixar una empremta en la promoció del lideratge responsable i en la construcció de ponts entre la indústria i les institucions. El futur del grup i del sector dependrà ara de nous liderassos capaços d’assumir els reptes econòmics i de competitivitat que van quedar pendents, heretant no només l’estructura empresarial, sinó també el compromís amb el desenvolupament sostenible del teixit industrial valencià.